Ja sabeu que últimament ens estem expandint i que ara, a banda d’aquest bloc, tenim també un twitter: @fessolsnaps i un tumblr: fessolsnaps; a banda estem també al idwork i molt prompte tindrem un facebook…
De tota manera no deixem d’estar ací al wordpress, però estem també a altres llocs, per si de cas esteu interessats en seguir-nos.
Un altre documental curt amb un bon concepte: 5 il·lustradors joves conten la seua visió del disseny i l’art. I la peça de Nokia-NFC és igualment molt bona.
Em recorda la visió de l’art a aquests altres dos videos fets per This Must Be The Place que vaig vore l’altre dia, molt en la línia de la concepció personal de l’art. En aquest cas es tracta de dos personatges curiosos, un coreà que viu a Brooklyn i un america que viu sol al bosc. via Yorokubu
Dic culebró perquè la forma en que es despleguen les històries en aquesta sèrie es produeix a mode de trames molt contínues en el temps, informacions de les quals es van assabentant poc a poc alguns personatges i el joc està en com li oculta què, amb la complicitat de l’espectador que coneix la veritat.
Aquesta és l’estratègia del suspens: quan saps que pot ocórrer alguna cosa i pateixes per vore com es materialitza.
L’altra estratègia bàsica és la sorpresa, no hi ha bona sèrie thriller sense sorpreses al·lucinants.
El cas és que aquesta sèrie, amb certa elegància a parts iguals amb un to macarra, aconseguix construir ponts, jugant al màxim amb l’història interna que l’espectador construeix al seu cap, i moltes vegades ocorre el que havies pensat, però quasi mai com ho havies imaginat.
[/spoiler] Quant a la season finale és molt interessant el punt final que marca la temporada 4, perquè planteja una nova dinàmica de personatges per a la cinquena. Noves explosions, nous morts, més tràfic d’armes o de drogues, més dones malèfiques i homes crüels.
Molt de temps ha passat des de que els Sons eixiren de la càrcel i negociaren amb el cartel i Romeo Parada, el principi d’aquesta temporada. Ja quasi ningú recorda el periple per Irlanda en busca de Abel, el fill de Jackson a la temporada anterior. I en realitat, a ningú li importa ja el puto bebé.
[/spoiler/spoiler] Piney està mort, Bobby a la trena i Clay és història. Però Jax és l’amo ara, Samcro never dies. I les old ladies miren per damunt del muscle arreglant el futur dels mascles.
I és què esta sèrie va a tota hòstia, és com anar damunt una Harley i com deia aquella: com un pepino.